L’extrema dreta s’obre pas entre les dones més joves

Les dades apunten a un trencament de la bretxa de gènere en el vot d’extrema dreta

Durant anys, una de les característiques més marcades del suport electoral a Vox ha estat la seva masculinització: l’extrema dreta espanyola no aconseguia un suport remarcable entre les dones, especialment entre les més joves on les simpaties per aquesta formació posaven de relleu una bretxa important entre les noies i els nois més joves. Però anàlisis més recents mostren que això està canviant. Així ho posen de manifest les dades dels baròmetres del CIS (agregades entre gener i juny de 2024 i 2025) on s’apunta una transformació subtil, però significativa: el vot femení entre les dones més joves està creixent.

Intenció de  vot per sexe i edat. Comparativa 2024 vs. 2025 (dades acumulades de gener a juny)

Font: Elaboració pròpia a partir de baròmetres CIS (gener – juny 2024 i 2025)

Les dades confirmen el gir: Vox creix entre les dones més joves

Entre el  2024 i el 2025 la intenció directa de Vox ha crescut tant entre homes com entre dones, però de forma desigual per edats. El canvi més sorprenent és l’augment significatiu del suport a Vox entre les noies més joves. Mentre que l’ascens global és de 1,7 punts, entre els joves de 18 a 24 anys arriba als 6,2 punts i entre les noies d’aquesta franja, fins als 7,4 punts. En termes relatius, això representa un creixement del 135%.

Aquest creixement sostingut es manté al llarg de tot el primer semestre de 2025: de gener a juny, les dones més joves mostren una intenció de vot a Vox  més elevada que les dones de qualsevol altra edat. En canvi, al 2024 era diferent: el suport de les noies joves a Vox era semblant al de les dones més grans, i molt inferior al dels seus coetanis homes.

Aquest gir ha contribuït a reduir la bretxa de gènere en el suport a Vox entre els més joves. El 2024, només un 20% del jovent que optava per Vox eren noies: ara ja representen el 30%. Aquest patró es repeteix, tot i que amb menys intensitat, en altres franges d’edat.

Font: Elaboració pròpia a partir de baròmetres CIS (gener – juny 2024 i 2025)

Tanmateix, hi ha una excepció destacable: les dones de 25 a 34 anys. És l’únic segment femení on la intenció de vot a Vox no creix. En canvi, sí que ho fa entre els homes de la mateixa edat. Aquesta cohort coincideix, precisament, amb la generació que ha protagonitzat les grans mobilitzacions feministes dels últims anys i, segurament per aquest motiu mostra una resistència més gran als discursos reaccionaris i antifeministes.

L’augment del suport a Vox entre les dones més joves exigeix una lectura que vagi més enllà de les dades. A continuació, apuntem alguns factors que poden ajudar a entendre aquest gir:

1. L’estratègia de l’“entretenipolítica” i la difusió de missatges polítics en clau d’oci

Una de les vies més eficaces de l’extrema dreta per arribar als joves ha estat la colonització d’espais digitals d’oci. Mitjançant el que s’ha anomenat entretenipolítica, missatges antifeministes es difonen en formats aparentment neutres, com vídeos de cuina, fitness o humor. Segons un estudi de Marta Fraile i altres investigadores (Politics & Gender, 2023), aquests missatges penetren més fàcilment quan es consumeixen en moments de relaxació. Com ja va advertir el politòleg nord-americà John Zaller al seu llibre The Nature and Origins of Mass Opinion (1992), moltes opinions es formen a partir de missatges rebuts passivament, sovint fora dels canals informatius. Un exemple recent és el fenomen tradwife, amb influencers com Roro, que promouen rols de gènere tradicionals embolcallats d’estètica i estil de vida. Aquests continguts poden actuar com a porta d’entrada a valors conservadors entre la franja femenina més jove.

2. La institucionalització i normalització dels discursos d’extrema dreta

Un altre factor clau és la progressiva normalització de l’extrema dreta com a actor polític legítim. Des de l’entrada de Vox al Congrés fins al retorn de Trump a la Casa Blanca o l’ascens de Meloni a Itàlia, els posicionaments ultraconservadors han deixat de ser percebuts com a marginals i han passat a ocupar espais centrals en el debat públic. Això pot contribuir a una percepció menys amenaçadora d’aquestes opcions, especialment entre perfils que anteriorment les rebutjaven, com les dones.

Amb les degudes precaucions, podem plantejar la hipòtesi que quan determinats discursos esdevenen familiars i institucionalitzats, perden part del seu estigma. Això no vol dir que les dones joves comparteixin plenament les idees de Vox, però sí que poden començar a veure’l com una opció legítima, “normalitzada”, en un paisatge polític polaritzat.

3. La frustració davant un futur incert i la crisi de les expectatives

La falta de solucions a problemes estructurals l’accés difícil a l’habitatge i la sensació de trencament del pacte meritocràtic han generat un malestar creixent entre les persones més joves. Autors com Michael Sandel (The Tyranny of Merit, 2020) o Thomas Piketty han analitzat com el sistema educatiu ja no garanteix una mobilitat ascendent, alimentant frustració i desafecció. Michael Kimmel, a Angry White Men (2013), mostra com aquest malestar s’ha expressat sobretot entre els homes, sovint a través del rebuig al feminisme o a les polítiques progressistes. Ara bé, en un context de crisi democràtica més àmplia —on trontollen valors com la igualtat o la representació—, és possible que aquest desencant també estigui començant a afectar al segment femení jove. Això podria facilitar una obertura, encara que parcial, a discursos abans percebuts com a més extrems.

4. La seguretat com a argument feminista?

Una de les estratègies retòriques més eficients ha estat el gir securitari del discurs de Vox. L’extrema dreta fa servir la defensa de les dones com a argument per justificar les seves polítiques antiimmigració i de control social: “protegeixen” les dones limitant la presència d’immigrants musulmans, als quals associen amb la delinqüència. D’aquesta manera, intenten presentar-se com a garants de la llibertat de les dones, tot i que és una llibertat definida des d’una òptica paternalista i excloent.

Aquest “feminisme reaccionari” no defensa l’autonomia de les dones, sinó que les concep com a subjectes a protegir per l’Estat i els homes nacionals. És una visió que contrasta amb el feminisme contemporani, que reivindica l’autonomia i l’agència de les dones, sense necessitat de protectors.

Així doncs, les dades apunten a un canvi social en curs: el vot a l’extrema dreta continua sent marcadament masculí, però el mur que representaven les dones més joves com a bastió antifeixista sembla que comenci a esquerdar-se. La normalització del discurs ultra, la instrumentalització dels debats sobre gènere i la penetració a les xarxes socials expliquen, en part, aquest fenomen. Resta veure si aquesta tendència es consolidarà o si les resistències feministes de la generació de 25 a 34 anys podran frenar-ne l’expansió. En tot cas, entendre aquestes dinàmiques és també una oportunitat per reforçar discursos emancipadors i eines pedagògiques que permetin reconnectar amb una part de la gent jove abans que la resignació o el rebuig els arrosseguin cap a opcions regressives.

Àngels Pont i Rocío Segura
GESOP. Anàlisi i Estratègia Política

Article publicat a El Periódico el 15 de juliol de 2025:

• El Periódico: La extrema derecha se abre paso entre las mujeres más jóvenes.