27-S: ¿eleccions o plebiscit?

Les pròximes eleccions catalanes del 27-S donaran, siguin quines siguin les candidatures que s’acabin presentant, una composició inèdita del Parlament de Catalunya. De les set forces polítiques actuals, es podria passar a vuit o nou. Convergència o la llista del (o amb el) president surten amb avantatge, però l’aparició d’una candidatura unitària de partits d’esquerra de característiques similars a la de Barcelona en Comú aportaria rivalitat en la campanya. De fet, una Catalunya en Comú podria estar en condicions de discutir-li la primera posició a la llista del president. […]

Les hipòtesis només són hipòtesis, però sí que ens permeten preveure comportaments en el cas que aquestes es facin realitat. La primera realitat és que UDC es presentarà en solitari a les eleccions en una llista diferent de la del president Mas o de la de Convergència. Les primeres estimacions ens permeten concloure que UDC tindria assegurada la seva presència al Parlament gràcies als vots que s’emportaria de la coalició CiU, però també als que li cedirien el PP, Ciutadans i el PSC. A la vegada, CDC podria atraure votants que, quan es presentava en coalició amb UDC, s’inclinaven per ERC. És a dir, els efectes de la divisió de CiU no només recauen en els dos partits de la federació. De fet, perjudiquen ERC per un costat i Ciutadans, el PP i el PSC per l’altre. En aquest escenari els partits independentistes sumarien entre el 46% i el 47% dels vots i no tindrien assegurada la majoria absoluta d’escons, ja que n’obtindrien entre 66 i 69.

Per una altra banda, una hipotètica coalició d’esquerres semblant a la que es va donar en les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona podria entusiasmar bastanta gent. Quan es presenta aquesta possibilitat, es dibuixa un escenari de màxima igualtat entre aquesta candidatura de confluència i la llista del president, ja que la unió entre les diverses formacions de l’esquerra alternativa recolliria més suports que totes elles per separat.

La veritat és que la llista del president encara està per definir, i encara més la de Catalunya en Comú, però la hipòtesi que es pugui arribar a formar mobilitza ciutadans a favor seu. L’aliança d’esquerres recolliria vots de tot l’arc parlamentari (excepte del PP), però molt especialment del PSC i de l’abstenció. De fet, les dades de fidelitat i de canvis de vot recorden molt les prèvies a les municipals a la ciutat de Barcelona. En aquesta hipòtesi, les forces independentistes sumarien entre el 43% i el 44% i se situarien lleugerament per sota de la majoria absoluta dels escons.

Així doncs, l’èxit d’Artur Mas està més en mans de les altres formacions que en les pròpies. Les preferències per al president i la seva valoració són molt estables. El seu lideratge genera divisió d’opinions: és molt aplaudit per uns, però molt qüestionat per altres. I, encara que millora lleugerament la percepció de la gestió del seu Govern i de la situació econòmica i social del país, no ho fa tant la seva popularitat. En qualsevol cas, siguin quines siguin les fórmules finals, un augment de la dispersió i la fragmentació està assegurat.

Article publicat a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA el 25 de juny de 2015.