11S, 11M, 12F

És conegut que mesurar l’opinió pública és una qüestió complexa donada la diversitat de factors i variables a tenir en compte en la seva anàlisi i interpretació. En les properes línies volem fer una reflexió al voltant de la influència que un determinat esdeveniment pot tenir primer sobre l’opinió pública i posteriorment sobre els comportaments que se’n deriven. La reflexió parteix d’una primera anàlisi de l’impacte que un esdeveniment com el de l’11 de setembre passat va tenir sobre el resultat electoral del 25 de novembre. […]

En qualsevol estudi, l’elecció del moment en què s’ha de portar a terme la presa de la informació és molt important. Són molts els estudis en què s’estipula realitzar el treball de camp en els períodes que representin la màxima normalitat del fet a estudiar. En els estudis electorals el context ve determinat per la data dels comicis, no per si ens situem en un moment més o menys subjecte a estabilitats o inestabilitats polítiques, econòmiques o socials. Per fer una bona anàlisi d’aquest context és molt útil disposar de sèries de dades, és a dir, de l’evolució al llarg del temps de les variables polítiques que permeten distingir les tendències de fons dels moviments puntuals fruit de la conjuntura concreta de cada moment.

Podem dir que l’impacte electoral d’un esdeveniment d’una forta transcendència és més gran com més a prop estan les eleccions? Podem pensar que si tenen lloc lluny de les cites electorals els efectes d’aquests esdeveniments s’esvaeixen? Podem estar segurs, per exemple, que els resultats de les eleccions generals del 2004 haurien estat diferents sense l’11M? Rajoy hauria estat president del govern espanyol al 2004 sense l’atemptat d’Atocha i el que se’n va derivar? Si les eleccions haguessin sigut tres mesos i mig després de l’atemptat, els resultats haurien estat els mateixos? El cert és que una setmana abans d’aquell desgraciat succés tothom donava el PP com a guanyador.

Tenim altres exemples menys dramàtics que el de l’11M. Si repassem la sèrie d’enquestes de què disposem de l’última dècada, en sobresurten dos: les manifestacions celebrades a Barcelona el 15 de febrer del 2003 contra la guerra d’Irak i l’11 de setembre de 2012 a favor de l’Estat propi. Tant en un cas com en l’altre aquestes manifestacions suposen un revulsiu que canvia sobtadament l’estat d’opinió del conjunt del país. En ambdós casos, la postura defensada pels manifestants es converteix en la socialment dominant i es genera un increment de la mobilització social[i]. En termes demoscòpics això afavoreix qui millor representa l’esperit de les mobilitzacions i castiga qui s’hi mostra més contrari. De cop i volta les enquestes mostren un trencament de les sèries i les tendències que elles expressen.

En ambdós casos tenim la sort que tres mesos i mig després va haver-hi eleccions. Al 2003 les eleccions municipals del mes de maig i al 2012, les eleccions catalanes del novembre. Per bé que no hi ha dues situacions ni dues eleccions iguals, ens hem atrevit a fer la comparació entre aquestes dues cites electorals que tenen lloc en un entorn polític i social excepcional. Hem comparat ambdues situacions tenint en compte les enquestes i els resultats a la ciutat de Barcelona l’any 2003 i a Catalunya el 2012. Observem algunes similituds:

1. 1. Els partits que representen el sentir dominant apareixent sobrevalorats en les enquestes.
      1. 1. Al 2003, els partits de l’esquerra ideològica: PSC, ICV-EUiA i ERC

       

      1. 1. Al 2012, els partits independentistes i/o nacionalistes: CiU i ERC

       

1. 1. En el context previ a la cita electoral es constata un increment de l’interès i la mobilització electoral.
      1. 1. Al 2003, la participació a les municipals va incrementar 5,6 punts respecte a les eleccions anteriors. A la ciutat de Barcelona, la gran protagonista de les mobilitzacions (fins i tot en paraules del llavors president nord-americà George W. Bush), la participació es va incrementar en 7,7 punts.

       

      1. 1. Al 2012, la participació a Catalunya es va incrementar en 10,8 punts respecte a les últimes eleccions al Parlament, assolint el màxim històric per aquest tipus de comicis.

       

1. 1. En ambdós casos, contra tots els pronòstics, es produeix un fort retrocés de les forces majoritàries que semblen “liderar” l’opinió dominant en cadascun dels dos casos.
      1. 1. Al 2003, el PSC retrocedeix en gairebé 12 punts a la ciutat de Barcelona respecte a les municipals de 1999, el seu resultat electoral més baix fins aquell moment. Possiblement el primer símptoma del desgast socialista, que s’ha accelerat posteriorment.

       

      1. 1. Al 2012, CiU retrocedeix 7,8 punts respecte a les eleccions de 2010, situant-se en un dels seus registres més baixos. Caldrà veure com evoluciona aquesta formació en el futur, per bé que a curt termini totes les enquestes postelectorals accentuen el seu retrocés.

       

1. 1. Tant al 2003 com al 2011 els més beneficiats van ser les segones opcions representatives de l’opinió dominant en detriment dels grans partits.
      1. 1. Al 2003, tant ERC com ICV-EUiA van doblar els seus resultats a la ciutat de Barcelona i van aconseguir un dels millors registres de la seva història.

       

      1. 1. Al 2012, ERC gairebé dobla els seus resultats i es col·loca per davant del PSC en escons. També apareix la CUP i milloren notablement els resultats d’ICV-EUiA, també partidària del dret a decidir.

       

1. 1. I també en ambdós casos es van incrementar els vots de la postura oposada, liderada pel PP que, coincidència o no, en els dos moments és qui governa Espanya.
      1. 1. Al 2003, a la ciutat de Barcelona es preveia un lleuger retrocés del PP i finalment va treure millors resultats que els comicis anteriors i va millorar les expectatives de vot que estimaven les enquestes.

       

      1. 1. El mateix s’ha repetit al 2012, en un context advers pel PP a causa de la política econòmica del govern central, aquest millora lleugerament els seus resultats de 2010, quan ja havia obtingut un dels seus millors registres en unes eleccions al Parlament de Catalunya.

       

El context és un element clau a tenir en compte en el moment de la interpretació dels resultats en una enquesta política i, més encara si té un caràcter electoral. A major convulsió social també major convulsió electoral, almenys en la última dècada, quan poques vegades ha existit una majoria social que hagi donat confiança a una única força política. Ambdós exemples que hem analitzat ens indiquen uns moviments relativament similars i acordes amb el context. Possiblement moviments de fons que s’acceleren davant de situacions de caràcter excepcional com les que hem comentat.

Article publicat al bloc ÀMBITS DE POLÍTICA I SOCIETAT del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya el 25 de febrer de 2013.

____________

[i] Alguns titulars del dia després d’ambdues manifestacions:

De la del 15 de febrer de 2003:

• • El Periódico: “El món vibra amb la mobilització popular més gran de la història”

• • La Vanguardia: “Barcelona, capital mundial de la paz”

• • El País: “Barcelona reúne a 1,3 millones de personas contra la guerra en la mayor manifestación de su historia”

De la de l’11 de setembre de 2012:

• • El Periódico: “Catalunya clama per la independència”

• • La Vanguardia: “Massiva manifestació per la independència de Catalunya”

• • El País: “El independentismo catalán logra una històrica exhibición de fuerza”

• • Ara: “Un milió i mig de manifestants per la independència de Catalunya”