El PP i el PSOE, sota mínims

Fa un parell de setmanes comentàvem la inestabilitat del mapa electoral català. Avui hem de parlar de la inestabilitat del mapa electoral espanyol. En l’anàlisi dels resultats no hem de passar per alt el fort impacte ocasionat pel cas Bárcenas sobre els votants del PP coincidint amb les dates de la recollida de la informació. Aquest cas se suma a la insatisfacció generalitzada que existeix sobre l’estat del país que, una vegada més, torna a empitjorar: valoració més negativa tant de la situació política com també de la situació econòmica, unes expectatives de futur més pessimistes i una valoració molt crítica amb la gestió del Govern de Mariano Rajoy, fins al punt que supera les pitjors valoracions que va rebre l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero durant els últims mesos del seu mandat. […]

El descontentament general també apareix quan es demana per la confiança envers els dos partits que els últims 20 anys han aglutinat, conjuntament, més del 70% dels vots dels espanyols. La confiança al PP o al PSOE se situa, en els dos casos, al nivell més baix de la sèrie: només el 7,5% diu que confia en el PP (25% fa un any) i el 8,7%, en el PSOE (14% fa un any). La valoració que es mereixen els seus líders també és crítica: tant Rajoy com Rubalcaba retrocedeixen i obtenen les pitjors valoracions de la sèrie. A més a més, per primera vegada, en la confrontació cara a cara de preferències com a president, l’opció més escollida és «cap dels dos».

La translació d’aquesta situació al mapa electoral té de manera necessària un fort component conjuntural, però en si mateix és un bon indicador de l’estat d’ànim del país i de l’estat de salut de les diferents forces polítiques. El primer que ens trobem és que pràcticament un 40% dels ciutadans entrevistats no han respost a la intenció directa de vot, que és una cosa que no havia passat durant els últims 12 anys de la sèrie d’enquestes de què disposa EL PERIÓDICO (ens hem de remetre a un 36% de l’any 2002 quan governava José María Aznar en ple debat per l’entrada d’Espanya a la guerra de l’Iraq).
La segona dada que cal destacar és que el PP surt per darrere del PSOE en intenció directa de vot, cosa que no passava des de feia quatre anys. De totes maneres, s’ha de posar èmfasi en el fet que la primera posició del PSOE no és per mèrits propis sinó pel fort retrocés del PP. De fet, els dos partits se situen en els seus mínims de l’última dècada.
Els moviments en la intenció directa, juntament amb les fidelitats i infidelitats de cada electorat, apunten cap a uns resultats inèdits quan procedim a la projecció o estimació de vot: una forta caiguda del PP que li permetria guanyar algun escó al PSOE malgrat repetir els pèssims resultats de les eleccions de l’any 2011. I un avanç molt considerable tant en vot com en escons d’IU i UPD, sobretot pels transvasaments de socialistes i populars, respectivament. Així doncs, un marc polític completament nou en el qual qualsevol dels dos grans partits estaria molt lluny d’obteni r la majoria absoluta i lluny també d’arribar-hi amb un únic aliat.

Article publicat a EL PERIODICO DE CATALUNYA el 3 de febrer de 2013.