25N: Els moviments de l’electorat

Com comentava l’Àngels Pont ahir, quatre eren les incògnites principals que plantejava el 25-N durant les setmanes prèvies a les eleccions: el nivell de participació, la magnitud de la victòria de CiU, la magnitud del retrocés del PSC i el paper de la resta de formacions.

Finalment, l’element més transcendent ha estat la participació, que ha sobrepassat les expectatives prèvies, superant en cinc punts el màxim històric de 1984 en unes eleccions al Parlament i situant-se en nivells propis d’unes eleccions generals. Aquest important creixement de la participació ha perjudicat als que fins ara eren els dos partits centrals del sistema polític català, CiU i el PSC, i ha beneficiat a les formacions més allunyades del centre, tant en l’eix nacional com en l’ideològic.

Però, a més de la participació, l’altre element que explica el resultat electoral és evidentment els transvasaments de vot entre partits, és a dir, els votants que han canviat el seu vot entre les eleccions de 2010 i les de 2012. Com han estat aquests moviments? Han canviat durant la precampanya i la campanya? A continuació, intentarem explicar les transferències de vot que s’han produït comparant l’última enquesta preelectoral elaborada per GESOP durant els quatre dies previs als comicis, amb les tres realitzades entre finals de setembre i mitjan novembre i publicades a EL PERIÓDICO.

La principal notícia de la nit electoral va ser el resultat de CiU, que, amb poc més del 30% dels vots i 50 diputats, va quedar lluny de les expectatives creades. Les enquestes publicades des de la convocatòria de les eleccions fins al diumenge abans dels comicis, ja reflectien un gradual desgast de la federació nacionalista, desgast que es va accentuar durant l’última setmana. A què s’ha d’atribuir aquest retrocés?

En primer lloc, a una gradual disminució dels transvasaments de vot des d’altres formacions cap a la federació nacionalista, especialment des del PSC. Analitzant la sèrie d’enquestes preelectorals realitzades des de finals de setembre, es posa de manifest que el número de vots que els socialistes i altres formacions passaven a CiU s’anava reduint gradualment, així com el d’abstencionistes de 2010 que ara optaven per Mas. Aquesta tendència es va accentuar de tal manera que finalment el saldo de la federació nacionalista amb la resta de partits ha acabat sent negatiu per CiU en gairebé tots els casos, és a dir, la federació nacionalista ha acabat donant als altres partits més vots dels que ha rebut d’ells, quan al principi de la precampanya no era així.

En segon lloc, aquest desgast també es deu a un increment de les fugues de vot entre l’electorat de CiU en totes direccions, sobretot cap a l’abstenció, ERC i el PSC, però també cap al PP i fins i tot cap a C’s i ICV-EUiA. Els vots guanyats per la federació nacionalista entre els abstencionistes de 2010 no han estat suficients com per compensar aquestes pèrdues. De fet, s’observa que CiU manté una fidelitat de vot similar en tota la sèrie d’enquestes preelectorals realitzades des de setembre, però que els seus electors indecisos es van reduint a favor dels que opten per canviar de vot.

L’anàlisi d’aquestes transferències i de la distribució territorial de la caiguda del suport a CiU, que es molt significativa a l’Àrea Metropolitana, indica que la federació nacionalista ha perdut part del vot guanyat al 2010, vot que no havia tornat a casa com es va interpretar llavors des d’alguns sectors, sinó que es tractava de vot útil prestat amb l’objectiu de fer fora el tripartit de la Generalitat que ara ha optat per altres opcions.

Pel que fa al PSC, els socialistes han obtingut els seus pitjor resultats en unes eleccions catalanes, a causa d’una fidelitat de vot molt baixa, que no arriba al 50% (la més baixa de totes les formacions, només superada per la de SI). L’altre meitat del seu electorat s’ha repartit a parts iguals entre els que han optat per l’abstenció i els que han preferit una altra formació, especialment ICV-EUiA, però també C’s, ERC, CiU i, en menor mesura, el PP. Els vots guanyats entre abstencionistes de 2010 que aquest cop han anat a votar han servit per mitigar el retrocés dels socialistes, però no han estat suficients per evitar que perdessin la segona posició en el Parlament.

Pel que fa a la resta de partits, ERC i C’s han estat les formacions que més han crescut respecte als anteriors comicis, afavorides per l’augment de participació i el desgast dels partits que ocupen el seu mateix espai en l’eix nacional, CiU i SI en el cas d’ERC i el PP i el PSC en el de C’s. ICV-EUiA ha crescut gràcies sobretot a socialistes desencantats i abstencionistes, però ha vist limitat el seu creixement per la competència de les forces d’esquerra purament independentistes (ERC i la CUP). El PP ha obtingut uns resultats similars als de 2010, ja que l’increment de la participació els ha permès compensar la marxa d’una part del seu electorat cap a C’s. SI s’ha quedat sense representació al Parlament perquè el seu electorat s’ha dispersat entre les altres tres forces sobiranistes (CUP, ERC i CiU) i la CUP ha aconseguit entrar a la cambra en aglutinar votants que el 2010 havien optat per formacions extraparlamentàries, el vot en blanc / nul o l’abstenció.

En definitiva, els que fins ara eren els dos principals partits del país registren sumats el seu mínim històric en unes eleccions catalanes (44,7% dels vots i 51,9% dels escons). El resultat és un Parlament igual de sobiranista que el sortint, però més d’esquerres i més plural; segurament més representatiu de la realitat del país, però també més complicat a l’hora de sumar majories que assegurin la governabilitat en temps difícils.